Who cast that first fateful tomato that started the La Tomatina revolution? The reality is no one knows. Maybe it was an anti-Franco rebellion, or a carnival that got out of hand. According to the most popular version of the story, during the 1945 festival of Los Gigantes (a giant paper mâché puppet parade), locals were looking to stage a brawl to get some attention. They happened upon a vegetable cart nearby and started hurling ripe tomatoes. Innocent onlookers got involved until the scene escalated into a massive melee of flying fruit. The instigators had to repay the tomato vendors, but that didn't stop the recurrence of more tomato fights—and the birth of a new tradition.
Fearful of an unruly escalation, authorities enacted, relaxed, and then reinstated a series of bans in the 1950s. In 1951, locals who defied the law were imprisoned until public outcry called for their release. The most famous effrontery to the tomato bans happened in 1957 when proponents held a mock tomato funeral complete with a coffin and procession. After 1957, the local government decided to roll with the punches, set a few rules in place, and embraced the wacky tradition.
Though the tomatoes take center stage, a week of festivities lead up to the final showdown. It's a celebration of Buñol's patron saints, the Virgin Mary and St. Louis Bertrand, with street parades, music, and fireworks in joyous Spanish fashion. To build up your strength for the impending brawl, an epic paella is served on the eve of the battle, showcasing an iconic Valencian dish of rice, seafood, saffron, and olive oil.
Today, this unfettered festival has some measure of order. Organizers have gone so far as to cultivate a special variety of unpalatable tomatoes just for the annual event. Festivities kick off around 10 a.m. when participants race to grab a ham fixed atop a greasy pole. Onlookers hose the scramblers with water while singing and dancing in the streets. When the church bell strikes noon, trucks packed with tomatoes roll into town, while chants of "To-ma-te, to-ma-te!" reach a crescendo.
Then, with the firing of a water cannon, the main event begins. That's the green light for crushing and launching tomatoes in all-out attacks against fellow participants. Long distance tomato lobbers, point-blank assassins, and medium range hook shots. Whatever your technique, by the time it's over, you will look (and feel) quite different. Nearly an hour later, tomato-soaked bombers are left to play in a sea of squishy street salsa with little left resembling a tomato to be found. A second cannon shot signals the end of the battle. | Qui va llançar el primer tomàquet fatídic que va iniciar la revolució “La Tomatina”? La veritat és que no ho sap ningú. Tal vegada va ser una rebel•lió antifranquista, o potser un carnaval que es va escapar de les mans dels organitzadors. Segons la versió més popular dels seu orígens, a l’any 1945, durant una festa dels Gegants (una desfilada de figures fetes de paper-mastegat), els locals van buscar protagonitzar un enrenou entre la gent per tal de cridar l’atenció. Per casualitat, al voltant hi havia un carro carregat de verdures, doncs van començar a agafar tomàquets i llançar-los enlaire. Els que passaven al costat van ficar-s'hi, fins que tot es convertia en un enorme melé de tomàquets que es disparaven per tot arreu. Els instigadors van haver de reemborsar els venedors, però aquest fet no va posar fi a les baralles dels tomàquets – ni va impedir el naixement d’una nova tradició. Nervioses davant un possible creixement incontrolat d’aquest fenomen, al llarg dels anys 50 les autoritats van aprovar, després relaxar, després restituir, un seguit de lleis que prohibien la festa. A l’any 1951, els ciutadans que desafiaven la llei eren empresonats fins que, gràcies a la clamor popular, van recuperar la seva llibertat. L’acte de resistència més famós es va produir a l’any 1957, quan els protagonistes van celebrar tot un ritual d’enterrament del tomàquet, amb fèretre i desfilada i tot. A partir del 1957, el govern va decidir rendir-se i, després d’establir algunes normes, va adoptar amb entusiasme aquesta excèntrica tradició. Tot i que el tomàquet hi ocupa el centre de l’escenari, hi ha tota una setmana d’activitats que desemboquen en la batalla final. És tota una celebració dels patrons de Buñol: la Verge Maria i San Lluís Bertrand, amb desfilades pels carrers, música i focs d’artifici, plena de l'habitual alegria espanyola. Per tal de guanyar forces per la batalla que seguirà, es prepara una paella èpica al vespre anterior, quan s’exhibeix aquest plat icònic valencià d’arròs, marisc, safrà i oli d’oliva. Avui, aquesta festa desenfrenada es revesteix d’un cert ordre. Els organitzadors han arribat fins el punt de cultivar una varietat especial, però insípida, de tomàquet només per aquest esdeveniment. Les festivitats s’inicien cap a les 10 del matí, quan els participants corren per veure qui pot agafar un pernil que s’ha penjat damunt d’una cucanya. Els espectadors al voltant mullen els concursants amb unes mànegues, tot cantant i ballant enmig dels carrers. En sonar les 12 de de la campana de l’església, arriben uns camions carregats de tomàquets, mentre els crits: "Tom-àqu-et, Tom-àqu-et” s’escolten amb una força creixent. Tot seguit, la canonada d’aigua senyala el començament de l’esdeveniment principal. És el tret d’inici per aixafar i llançar enlaire els tomàquets en uns assalts sense treva contra la resta dels participants. N’hi ha que llancen des de lluny, altres que maten a boca de canó, i altres que fan un lob a mitjana distancia. Sigui la que sigui la tècnica emprada, al final de la batalla no semblaràs (ni te sentiràs) igual que al principi. Al cap de més o menys una hora, els bombarders acaben jugant en el mar de salsa de tomàquet en el qual s’ha convertit el carrer, on ja no hi queda gairebé res que s’assembli a un tomàquet sencer. Una segona canonada marca el final de la batalla. |